Escriure a i des de València

La ciutat ha esdevingut un dels punts de referència en qualsevol anàlisi de la literatura contemporània. Dionisio Cañas ha sintetitzat la perspectiva dels escriptors en els darrers segles: des del romanticisme que pretenia redimir-la s’evolucionà cap al modernisme (i el nostre noucentisme), que conjugaren un sentiment d’harmonia amb altres de confusió fins culminar en les avantguardes entusiasmades. En l’actualitat, la ciutat és, sense dubte, “l’espai central i íntim” de la literatura (El poeta y la ciudad. Nueva York y los escritores hispanos, Cátedra, 1994, pàgs. 20-21).

Aquesta evolució generalitzada a Europa i fins i tot a Catalunya, no es correspon, tanmateix, amb les vicissituds la la producció literària al País Valencià. La literatura catalana sobre la ciutat de València ha sofert uns daltabaixos paral·lels amb de l’evolució de la llengua i cultura pròpia del nostre país. Com va reflexionar Enric Sòria: “si la relació del poeta modern incorpora a tot arreu un element d’estranyesa, aquest factor es multiplica a la nostra ciutat (i país) pel problema de la llengua… les ciutats canvien sempre, però el de la substitució d’una llengua per altra és, per al poeta en la llengua substituïda, un espectacle tràgic” (Ai, València, Edicions 96, 2003, pàg. 17).
Així, la incorporació dels autors valencians en català a la modernitat artística -i, en conseqüència, la introducció de la ciutat com a figura literària- tingué uns agosarats precedents a la dècada dels anys 20 i 30 del segle XX, però es veié truncada per l’oasi franquista. Amb escassísimes excepcions (sobretot l’obra d’Estellés), només a partir de la dècada dels anys 70, es comença a normalitzar la producció, es basteix un sector editorial i s’homologa la nostra literatura amb els referents mundials. També per a una ciutat com València, en ple període de desconfiguració per la dèria urbanitzadora i amb un escàs respecte per la conservació del passat, la literatura contribueix a fixar la memòria col·lectiva d’uns espais viscuts i desapareguts en poques generacions.
A més, pel que fa a la necessitat de creació d’una pàgina web d’aquestes característiques, amb una ràpida ullada a la xarxa es pot constatar que només va existir l’embrió d’un projecte semblant en un blog iniciat l’any 2007 pel poeta Alfons Navarrete, que no tingué continuïtat.