Països de paper (Francesc Calafat)

El poeta Jaime Gil de Biedma va tenir una bona pensada. Volia ser poema. Algú dirà "ja hi som, capricis de poeta" i que és un malabarisme verbal. Pot ser-ho, però no és cap banalitat. El que compta ací és la intenció. El somni. La seua força. No aspirava a ser només un bon versificador, anhelava més: ser el poema mateix, la seua carn i el seu esperit, l'electricitat que travessa el veritable poema. Guardada aquesta perla en el rebost de la memòria, se'm fa present de tant en tant, i he gosat també fantasiejar -no fóra cas, pensava tot desmesurat- que com a lector el meu afany suprem, posats a demanar, seria ser llibre. La decepció vingué quan vaig comprovar que el novel·lista Amos Oz m'havia guanyat la partida: ell, de menut ja volia ser llibre (...)
La meua ambició era ser les històries que llegia; ser la passió, el dolor, l'amor i el desfici vital dels personatges que recreava amb la lectura. Cobejava ser el somni sublim i la mitjania màxima, la tragèdia i la rialla desbocada, sense oblidar la tragicomèdia sense límits d'un individu d'un temps, el nostre, sense fronteres. Els lectors, no us ho perdeu, des del nostre anonimat absolut, també tenim els nostres somnis, volem llegir no només els llibres sinó el nostre món; viure i veure l'univers com un colossal mapamundi de paper, d'històries infinites, on les unes ens duen a les altres, sense principi i sense fi.

Continua a: "Països de paper. Notes sobre literatura" de Francesc Calafat, Catarroja, editorial Afers:2013. Pàgina 19